diumenge, 30 de desembre de 2007

El pessebre, en camí d'un gran canvi


De pessebres nadalencs, se'n solen fer de dos tipus: un de pretensions artístiques i arqueològiques, amb paisatges, construccions i gent de la Judea de fa dos mil·lennis, i un altre, força més senzill, que representa un Nadal ambientat a Catalunya, on es fa viure el Diví Infant en el nostre temps, d'acord amb el criteri, comú entre el poble, que Jesús neix cada any i pertot arreu.

En aquests últims pessebres, que són els més nombrosos, hi ha algunes escenes indispensables. La principal és la coveta, dins la qual es troba l'Infant en un bressolet; a la seva vora, la Mare de Déu, gairebé sempre asseguda; i a l'altre costat, sant Josep, amb la vara florida i dret, sense oblidar el bou i la mula, ajaguts, un a cada banda del bressolet, en actitud de voler escalfar el Diví Nadó. I fora de la cova, i fent camí cap a aquesta, hi ha tot un estol de pastors que van a adorar el Nen Jesús, carregats amb ofrenes, igual que els Tres Reis d'Orient, aquests ricament vestis, com els reis del joc de naips, dels quals segurament han estat copiats. Tots s'adrecen, guiats per l'estel, vers l'establia. I en un racó, hi trobem l'àngel, penjat dalt d'un arbre, que anuncia la fausta nova del naixement de Jesús, com també, en un altre racó, el caganer, car l'home que caga no pot estar absent del clàssic pessebre català.

I, a part de les citades escenes indispensables, formen el conjunt d'aquests pessebres molts altres elements i personatges. És a dir, el pont, que travessa un riu fet amb vidre, amb paper argentat o, fins i tot, amb aigua; al peu del riu, un pescador que pesca un peixet i, al seu costat, una dona que renta la roba... Més enllà, hi ha un molí de tipus llatí; ací i allà, casones ben semblants a les nostres masies de tradició romana, davant les quals s'aixequen pallers, etc. I tot aquest panorama està poblat per una munió de gent que feineja ardidament: l'home que llaura, el que porta un feix de llenya al coll, la doneta que tira gra a les gallines, la vella que fila asseguda al peu de la masia, el caçador amb una escopeta ben lluent, l'ase carregat a desdir de llenya, un pagès que cava la terra; la dona que ve de la font amb els càntirs plens d'aigua, el que dalla i el que sega (tot i que, per Nadal, el blat a penes si es nat...!), etcètera.

Recordo que jo, quan era petit, una de les coses que més m'enocionaven del Nadal era, precisament, el pessebre. Pocs dies abans d'arribar la data del 25 de desembre, quan ja havien començat les vacances escolars, agafava el cistell i anava als boscos de Palau-sacosta (avui la majoria lamentablement desapareguts a causa de l'annexió d'aquest municipi, als anys 60 del segle passat, a la ciutat de Girona) a cercar molsa, esparreguera, branquetes de pi, de bruc... i també uns bons rams de gallerans florits (aleshores, pel que fa a respectar determinades plantes boscanes, no hi havia les prohibicions d'ara), que feien autèntic goig. I no era pas jo l'únic vailet que ho feia, ja que també obraven de la mateixa manera molts dels meus companys d'escola, acompanyats tots quasi sempre pels nostres pares, els quals gaudien, com nosaltres, de la joia de fer el pessebre. I quin enrenou hi havia a l'hora de construir-lo...! Quin remenament de taules, de cadires, de suro...! L'estable, tot primer, el posàvem a la dreta, al fons; però a la dreta després veiem que no hi quedava prou bé i el canviàvem de lloc. De la cuina, la mare ens portava una mica de farina, per tal de simular la neu de les muntanyes; el pare feia d'electricista i col·locava una petita bombeta dintre l'establia... Quina alegria i quina emoció, valgan's Déu...! I quan faltava poc perquè el «cu-cut» de casa toqués les dotze campanades del dia 25 de desembre (calia fer-ho en aquell moment i no pas al punt de la mitjanit, a fi de no arribar tard a la Missa del Gall), tots anàvem a situar-nos a l'entorn del nostre pessebre i entonàvem unes belles cançonetes nadalenques catalanes, entre les quals mai no mancava la popular Cançó del rabadà, que comença dient: «A Betlem me'n vull anar...».

Fins aquí, tot correcte. Però resulta que El Periódico de Catalunya oferia una informació, el proppassat dia 22 d'aquest mes de desembre, segons la qual Benet XVI volia que el pessebre de Nadal, que s'instal·la cada any a l'entrada de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, s'ambientés a Natzaret i no pas a Betlem. Fonts vaticanes, consultades per l'esmentat diari barceloní, indicaven que això no era pas cap caprici del Papa alemany, sinó una interpretació que ell, un gran estudiós de la figura de Jesús, feia d'un dels quatre evangelis canònics. Concretament, el de sant Mateu, que diu (ho copio textualment de l'edició catalana del rotatiu): «Quan Josep es va despertar, va fer el que l'àngel del Senyor li havia ordenat i es va emportar Maria amb ell. I sense que la conegués, ella va donar a llum un fill, al qual va posar per nom Jesús». De manera que, com que Josep vivia a Natzaret, «es pot col·legir que l'infantament es va produir en aquesta població», remarcava El Periódico de Catalunya, alhora que es demanava: «Significa això que Natzaret reemplaçarà Betlem i li prendrà el lloc en l'imaginari catòlic?».

Doncs, jo diria que sí, si he de ser sincer, i que quedaran esborrats del pessebre nadalenc els pastors i el bou i la mula (de fet, segons vaig llegir abans-d'ahir a l'edició digital del diari gratuït 20 minutos, ja han desaparegut del pessebre que s'exhibeix enguany al Vaticà, inaugurat la vigília de Nadal), atès que la naixença de Jesús, d'acord amb l'explicació que en dóna l'Evangeli de Sant Mateu (i del que, per la seva part, opina sobre el tema el Sant Pare), es produí a la fusteria -i no pas en un establia de Betlem- que sant Josep tenia a Natzaret. D'altra banda, hi ha moltíssims evangelis apòcrifs -evangelis no reconeguts per l'Església catòlica- que ofereixen diverses versions relatives a aquesta qüestió, així com a la vida de Jesucrist, alguns detalls de les quals ja han estat acceptats pel Vaticà, sense que això vulgui dir que aquesta «aixeta» estigui tancada del tot. A més, s'han fet troballes arqueològiques, que són objecte de profunds estudis, i la dels manuscrits a la Mar Morta, als anys 40 del segle passat, que poden contribuir a acabar de capgirar encara més la truita...

En un futur no gaire llunyà, doncs, tot fa ben preveure que el clàssic pessebre nadalenc, tant el de grans pretensions com l'altre, aquell que els meus companys d'escola i jo fèiem de petits -i que avui encara es construeix arreu de casa nostra-, arribarà a entonar l'adéu, per tal de deixar pas, de forma totalment oberta, a un altre classe de pessebre ben diferent. O sigui, a un pessebre ambientat a Natzaret, on la popular Cançó del rabadà, en què els pastors parlen d'anar a Betlem a adorar el Nen Jesús, no tindrà el més mínim sentit...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-12-07)

diumenge, 23 de desembre de 2007

La nit més estelada de l'any

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

I tornant a la nit de Nadal, cal que em refereixi al tió. Demà serà la diada de fer-lo cagar (alguns «finolis», per cert, en lloc de cagar, en solen dir rajar). Una cerimònia, aquesta, molt arrelada arreu de Catalunya (malgrat la intromissió, d'uns anys ençà, d'un estrany Papa Noel estranger) i que a mi em porta bells records de la infantesa. Normalment, a casa solíem fer cagar el tió abans de la inauguració del pessebre i abans, així mateix, d'anar a la Missa del Gall. El tió cagava amb comptagotes, o sigui, de mica en mica, en diverses vegades (mai de cop), i, entre cagarada i cagarada, als petits ens feien resar alguns parenostres, tancats en una habitació, per tal de no causar cap molèstia al «personatge» (representat per un tronc, ben tapat amb un sac o una manta, a fi que no «pesqués» un refredat o, en el pitjor dels casos, una pulmonia), mentre anava de ventre i descarregava regals i més regals, producte del menjar i del beure que, des d'uns dies abans, li havíem donat. I per «animar-lo» a fer-ho, el bastonejàvem de valent, alhora que cantàvem allò de «Tió, tió, caga torró/ d'ametlla i de pinyó/ pel Naixement de Nostre Senyor». O bé, entonàvem aquella altra cançoneta: «Caga tió/; si no, et dono/ un cop de bastó», que no era -ni és- ben bé pròpia de Girona, ciutat on vaig nèixer i residir una colla d'anys. I la caguera del tió s'acabava quan aquest, el pobre, que ja no podia més amb la seva ànima, ens obsequiava amb un feix de llenya...

Antigament, els habitants de la Costa Brava deien que, durant la nit de Nadal, la mar era plana com la mà. I contaven que les sirenes d'aquest sector de la Mediterrània sortien dels seus cataus, cantant belles melodies, i podien arribar a encisar els homes. Així, un any, els veïns de Roses, Palau-saverdera i Castelló d'Empúries, que anaven a la Missa del Gall al monestir de Sant Pere de Roda en comitiva resant el rosari, foren «assaltats» per elles i, enmig d'esbojarrades rialles, s'endugueren dos fadrins de Palau, seduïts per aquells éssers preciosos, meitat dones i meitat peixos, mentre la resta dels veïns dels tres pobles altempordanesos esmentats corria, cames ajudeu-me!, a refugiar-se al temple de Sant Pere, refugi que l'endemà abandonaren, a trenc d'alba, i trobaren els cossos dels dos desapareguts convertits en dues immenses roques al cim del cap Norfeu. Es pot creure o no es pot creure aquesta història. Però la veritat és que, en l'actualitat, encara es veuen allà, vora el mar, un parell de roques que tenen figura humana, roques conegudes popularment com les dels «fadrins encantants»...

I s'explica, per altra banda, que, al fons de la vall de la pirinenca i històrica muntanya del Canigó, hi ha una campana immensa que és del diable, perquè ell és l'amo i senyor de tot el metall i de totes les altres riqueses que hi ha sota terra. Alguns anys, segons diuen, al bell punt de la mitjanit del 25 de desembre, hom sent que toca a festa, fet que asseguren que és de molt mal averany i pronòstic de calamitats públiques -pestes, fams i guerres-, atès que, quan el dimoni està content i de festa, és mal signe per als homes. Aquesta campana sembla que és germana de la Campana dels difunts, que resta amagada sota les Valls andorranes. Gent vella que vaig conèixer als anys cinquanta del segle passat al Principat d'Andorra, i que ara ja no forma part del món dels vius, estava ben convençuda de l'existència de la dita campana a les profunditats del seu territori, d'acord amb una llegenda recollida per mossèn Cinto Verdaguer (que jo no he trobat referenciada enlloc), i així ho contava, tot afirmant, amb contundència, que la Campana dels difunts, que la nit de Nadal també alguns anys diuen que deixa sentir el seu so, tocarà el dia del judici universal, per tal de cridar els morts per ser jutjats...

Són nombroses les històries que s'expliquen relatives a la nit més estelada de l'any. Una nit que, en temps passats, moltes persones qualificaven de màgica i moltíssimes més, pel que se sap, de meravellosa, car asseguraven que es produïen fets miraculosos que beneficiaven extraordinàriament la humanitat. No hem d'oblidar -i els cristians no ho obliden- que la nit de Nadal, segons els evangelis, nasqué Jesús, fill de la Verge Maria, un transcendental esdeveniment que també celebren, per cert, molts musulmans -els xiïtes, sobretot-, ja que és quan, fa anys, vingué al món el seu profeta Jesús, l'antecessor de Mahoma, l'últim i el més gran de tots els quatre profetes de la religió islàmica (religió que no reconeix Jesucrist com a Déu o fill de Déu) i el veneren. Com també veneren, i de forma especialíssima, Maria, la seva mare, la virginitat de la qual defensen a capa i espasa...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (23-12-07)

diumenge, 16 de desembre de 2007

El meu estimat «avi» Francesc


Les eleccions municipals celebrades a l'Estat espanyol l'abril del 1931, en donar el triomf a les candidatures d'esquerres, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la Segona República. A Barcelona, aquest canvi fou efectuat per Francesc Macià i Llusà, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Tres dies després, però, pressionat per Madrid, l'Avi Macià (tothom, amb respecte, li deia l'Avi) hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant aquest període, l'objectiu fonamental fou la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, fet al santuari gironí i pirinenc de la Verge de Núria, que refrendà majoritàriament el poble, i el debat a les Corts de Madrid, que resultà llarg i penós, acabà amb la seva aprovació, el 9 de setembre del 1932, després d'haver sofert moltíssimes retallades...

Amb tot, cal ressaltar que l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític per part dels catalans des del 1714. I, en inaugurar-se les sessions del Parlament de Catalunya, Francesc Macià pronuncià, entre d'altres, aquestes paraules: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans tots aquells que, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals».

La consolidació de la Generalitat. però, no fou gens fàcil. Grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i pertorbaren també l'aplicació de l'Estatut. I el 25 de desembre del 1933 morí Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda. Després, lamentablement, vindria la Guerra Civil i, durant un període que tingué una durada de quasi quatre dèdades, les seves tràgiques conseqüències per a les llibertats del poble català...

«Francesc Macià -explica a les seves «Memòries» Claudi Ametlla, l'antic governador civil de Barcelona i de Girona, a més de director de la històrica agència de notícies Fabra- moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procès que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

L'enterrament de l'Avi Macià és un dels actes més impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de persones. O sigui, per catalans de totes les comarques del Principat que, massivament, es traslladaren a la Ciutat Comtal, a fi de donar l'últim adéu al gran president, que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc.

«(...) Les ales del meu pensament, en una fantàstica volada, em porten, aquest Nadal, al Cementiri Nou de Barcelona (Monjuïc). I allà, davant una freda tomba de marbre, tota rodejada i coberta de les boniques i aromàtiques flors, m'agenollo amb gran respecte i veneració. Aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i reso una fervorosa pregària. Francesc Macià, des de l'Eternitat, de ben segur que em contempla satisfet...». Això era el que jo deia ara fa trenta anys, en un article publicat a l'avui desaparegut bisetmanari 9 País, el Periòdic Independent de l'Empordà, editat després de l'òbit del dictador Francisco Franco a la ciutat de Figueres i dirigit per mi, article on, a més, ressaltava el següent: «En una data tan assenyalada com la de Nadal, trist aniversari de la vostra mort, Avi Macià, us vinc a retre el meu petit homenatge de bon català. D'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, del vostre encès amor a la pàtria...».

En efecte, no vaig arribar a conèixer Francesc Macià. L'Avi abandonava aquesta Vall de Llàgrimes, després d'haver-hi fet una estada modèlica com a home de bé i com a extraordinari català, el 25 de desembre del 1933, amb la qual cosa l'alegria del Nadal d'aquell any es convertí en la més accentuada tristor, i jo obria els ulls a la vida poc temps més tard, en l'època del seu successor Lluís Companys, el president màrtir (que, en casar-me, m'hi emparentaria), i mig any abans d'esclatar la cruenta Guerra Civil. Però el cognom Macià, tot un símbol de les nostres llibertats nacionals, em quedà gratament gravat, de petit, a la memòria.

Durant els primers i difícils anys de la postguerra, és a dir, quan començava a tenir allò que se'n diu «ús de raó», se'm féu gairebé impossible, però, de saber tot el que constituïa la vida i miracles del meu ídol. Posteriorment, la situació anà canviant. Sobretot ho féu quan, als 15 o 16 anys, em caigué a les mans un exemplar del diari parisenc France Soir, que publicava un reportatge retrospectiu de Francesc Macià, relatiu als fets de Prats de Molló. En aquell treball periodístic (cal dir que, aleshores, jo era ja tot un enamorat de la llengua de Molière) es parlava del judici a què l'alt tribunal de París havia sotmès a l'extinent coronel Macià, per la seva «malifeta», judici on el Quixot català -així l'anomenaven- marcà una petjada realment extraordinària i superba, esdevinguda inesborrable.

Més endavant, i com a fruit de les meves converses amb gent que havia tractat personalment Francesc Macià (i que, fins i tot, sota les seves ordres havia participat en la temptativa de la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, en temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), vaig arribar a conèixer-lo ben a fons, amb l'inestimable ajut -cal ressaltar-ho- que em proporcionà gentilment la senyoreta Maria, la meva recordada amiga Maria, la seva filla, que dorm el son etern, des de no fa pas gaires anys, al costat del seu pare.

Ben pocs homes com el meu estimat avi Francesc, el primer president de la Generalitat de Catalunya de l'era moderna, han escrit una autèntica pàgina d'or en el llibre de la història del nostre sempre tan injustament maltractat i odiat país, per part d'alguns que són ben coneguts de tothom, tant pel que fa als d'abans com als d'ara...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (16-12-07)

diumenge, 9 de desembre de 2007

El porc de Nadal i el porc fet alcalde

En un ja un xic vell calendari dels anys 30 del segle passat, recordo haver-hi vist un acudit que il·lustrava un dels dies del mes de desembre. Un soldat es presentava a un dels seus superiors de l'exèrcit, tot demanant-li permís per anar a una festa familiar...

- -li contestava el superior-. Ho trobo molt bé. Miraré què hi puc fer...

I, tot seguit, li preguntava: Què? Algun casament...? Algun bateig...?

-No, veurà- deia el soldat-. És que maten el porc...

Aquest acudit, benvolguts lectors, reflectia ben bé la realitat de l'època. Una realitat, repeteixo, dels anys 30 del segle passat. I també fou una realitat d'una dècada més tard. Perquè, un cop -era el 1943 o el 1944-, recordo també que, havent anat jo de petit a una casa de pagès que mataven el porc, s'hi presentà un dels seus fills (un fill dels amos de la casa, és clar) que feia el soldat. I s'hi presentà de sobte, inesperadament. El noi s'havia escapat de la caserna, per tal de poder participar en la festa familiar de la matança del porc. Els seus pares estaven desesperats, ja que temien que els militars -sempre tan rectes- el castiguessin de valent. Per sort, però, a en Pepitu de can Llorenç, del poble de Palau-sacosta, des de fa anys annexionat a la ciutat de Girona, no li succeí res. Perquè, a l'hora de passar llista, després d'haver fet un llarg viatge en tren, al vespre ja tornava a ser, altra volta, a la seva caserna o quarter, més content que unes pasqües. O sigui, ben tip de carn de porc i amb una bona provisió de botifarres, llardons, etc., que, en aquell temps d'escassetat de menjar, li faria treure el ventre de pena durant uns dies, juntament amb alguns dels seus companys de «mili» més entranyables...

La matança del porc, com molt bé deia aquell soldat de l'acudit, constituïa abans (ara ja no tant, per bé que encara es conserva una mica aquesta tradició) una gran festa de família. Jo, malgrat que la carn mai no m'ha acabat de fer allò que se'n diu el pes, quan era infant hi havia gaudit molt. A casa meva teníem bons amics -els de can Llorenç, sobretot- que vivien a pagès i sempre ens convidaven a la matança del porc, a canvi que el meu pare, carnisser de nissaga i d'ofici, els donés un cop de mà en la feina.


Segons el calendari de pedra esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll, el desembre constitueix el gran mes de la matança del porc, ja que hi és representat amb una escena d'aquest tipus. Així, al costat d'una dona amb un ganivet, hi ha un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Una cosa terrorífica, al meu entendre, això de matar el porc a destralades. Però cal suposar que així degué fer-se al segle XII, que fou quan s'esculpí el citat, curiós i força desconegut calendari.

I la matança del porc encara té molts punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, he d'esmentar que, fins no fa pas gaire anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, a casa nostra, un porcell, com encara ho és a Mallorca i a molts pobles europeus. El gall de Nadal és relativament modern. Així, un segle enrere, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca degué estar molt estès, car en el rodolí dedicat a sant Tomàs, en l'Auca de les Funcions de Barcelona, hi ha representat un home que compra un porc, i amb l'epígraf que diu: «Sant Tomàs, porcs». I, com ja sabeu, el dia de San Tomàs s'escau (o s'esqueia fins fa poc) el 21 de desembre, data en què a la Ciutat Comtal s'havia celebrat abans una importantíssima fira de porcs, que era molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, ara fan de galls. A més, el refranyer ens diu que «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal», «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bona porcella,/ i per Pasqua un bon moltó», etcètera.

I hi ha diverses creences relacionades amb la mort del porc i els dies de la setmana. Creences, per cert, encara ben vives en moltes comarques gironines, com la de la Garrotxa, la de l'Alt Empordà, la del Baix Empordà i la de la Cerdanya. Així, hom creu que matar el porc en dilluns provoca la mort de l'amo de la casa. Del dimarts, ningú no en parla. Però del dimecres, per contra, hi ha dues creences ben oposades. Segons uns, la carn del porc mort aquest dia no es conserva bé. D'altres, en canvi, creuen que creix, augmenta i rendeix de forma considerable, raó per la qual el dimecres sempre ha estat el dia que es maten més porcs. Pel que fa al divendres, cal dir que és un dia funest, tot i que a Eivissa, per exemple, sostenen la creença que les matances porcines fetes en divendres són les més bones. I quant al dijous, al dissabte i al diumenge, tothom hi diu la seva, per bé que són moltíssimes les persones -la majoria- que s'inclinen a creure que el cap de setmana -i d'una manera en particular, el diumenge- és ideal per matar el porc.

I per acabar, cal que em refereixi a allò que s'explica que ocorregué al llogarret de Xia -també dit Chia-, a l'Alta Ribagorça, un any per Sant Antoni abat, conegut també com Sant Antoni del porquet. En tal dia s'havia d'escollir el seu alcalde. I com que tot eren picabaralles i discussions entre els veïns del poble, ja que no es posaven d'acord a qui fer-ne, al final decidiren tirar una poma costa avall del carrer més dret i costerut de la localitat i atorgar la vara de l'alcaldia a aquell que aconseguís agafar-la. Així fou fet. I tot just havien deixat anar la poma des del cim del carrer, sortí inesperadament, per sorpresa, un porc d'una cort, l'empaità amb el morro i se la cruspí. Els xianencs, de moment, no sabien com reaccionar. Però, fidels a la paraula que havien donat, elevaren el porc a l'alcaldia. I diuen que, durant el seu mandat, fou quan el poble anà més bé. Ah!, i de resultes d'allò, els habitants de Xia són qualificats, en el bon sentit de la paraula, de porcs...

Ja ho veieu, benvolguts lectors. Un porc, segons es conta, fou alcalde d'un poble. I el que és més important encara: aquell porc, que presidia les sessions i els plens de l'Ajuntament, sempre imposà respecte i féu que els xianencs prenguessin decisions encertades, sàvies i justes, ja que no volien ser qualificats, en el mal sentit de la paraula, de porcs. «Va ser tot un senyor alcalde. Un alcalde com aquell, avui dia faria falta a moltes poblacions...», asseguren alguns veïns de Xia, que no dubten a afirmar que aquesta estranya història arribà realment a succeir. I és possible, per què no?, que tinguin raó...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (9-12-07)

dimecres, 5 de desembre de 2007

PALAU SACOSTA Y SU FIESTA MAYOR

La calma, con la desaparición de las ajetreadas y calurosas jornadas estivales, vuelve a enseñorearse de las ciudades, de los pueblos. La siempre apetecible tranquilidad empieza a respirarse en el ambiente, apenas el ingente turismo ha dado sus coletazos postreros. Septiembre pone una pincelada triste en el paisaje, inequívoco preludio de esa anhelada paz que proporciona el oasis invernal. Y Palau Sacosta, la próspera población gerundense, salta a la palestra dispuesta a celebrar pomposamente su Fiesta Mayor.

Al llegar la señaladísima fecha del 29 de septiembre, Palau, la villa que debe su nombre al palacio que en ella poseyó la familia Sarriera, se viste con sus mejores galas y se apresta a recibir con los brazos muy abiertos a sus invitados. La invitación suele ser sencilla, pero fraterna, de corazón. Palau Sacosta, pueblo altamente hospitalario, se desvive por hacer grata la estancia del forastero. Siempre ha rendido culto a esta tradición. Y ahora, con ocasión de su Fiesta Mayor, por todo lo alto ha de rubricarlo.

El majestuoso tañido de las campanas de su iglesia anunciará al pueblo la grandiosa festividad del arcángel San Miguel. Muchos, empero, no percibirán, en esta mañana septembrina y otoñal, fresca y maravillosa, la voz del campanario. Porque las calles principales de Palau se hallan un tanto alejadas de lo que antaño era su parroquia.

Mas no importa. Payeses o no sabrán que una irresistible voz les llama. Y, fielmente, captarán su sentido y su significado. Los arados, las azadas... Todo, absolutamente todo, descansará en este día grande, así como los sufridos animales de labranza. Y san Miguel, ángel custodio y defensor del pueblo de Israel antes de Cristo, y ahora, después de Cristo, ángel custodio y defensor de la Iglesia, desde el cielo les impartirá su más cariñosa bendición.

Mientras, en la iglesia de Palau (donde recibí de manos del recordado mosén Francisco las aguas bautismales, templo testigo del solemne "sí" que pronunciaron ante Dios los autores de mi existencia), los palauenses elevarán sus plegarias al arcángel, el que, según la creencia, tiene a su cargo el rehusar o admitir en el Paraíso a las almas.

Luego, las sardanas en su plaza. La danza más bella de cuantas en la Tierra existen, como escribiera tan acertadamente Joan Maragall, será interpretada por la cobla y jubilosamente bailada por el pueblo. Grandes y chicos, hombres y mujeres, cogidos de las manos bailarán la danza noble por excelencia, la danza de la "germanor". Y desde el cielo, el arcángel san Miguel, complacido, sonreirá. Y las alegres notas de la tenora inundarán también el camposanto contiguo a la iglesia, en donde reposan seres queridos, cual si trompetas celestiales entonaran el más singular y emotivo responso.

Al mediodía, la gente se dispersará. Los viejos relojes solares de las vetustas fachadas de las masías de Palau señalarán la hora feliz del yantar, la hora codiciada por los buenos gastrónomos. Las mesas presentarán un aspecto de solemnidad. Lo mejor de los corrales, de los gallineros... Todo habrá sido sacrificado para festejar la gran "diada". Dícese que, aparte naturalmente del solemne oficio de la mañana, la auténtica Fiesta Mayor de los moradores de este pueblo reside en el extraordinario ágape. Quizás sea esto cierto. Al menos, para una mayoría de payeses.

Pero también la juventud de Palau Sacosta sabe divertirse. Y en los lucidos bailes del "envelat", al compás de los electrizantes ritmos en boga, más de una joven pareja se sentirá bajo los delirantes influjos de la moderna droga del "rock and rol".

Palau, en suma, vivirá unos días, aparte del de San Miguel, en completo jolgorio. Más adelante, una vez haya pasado el otoño a mejor vida, el manto monótono y triste del invierno se extenderá sobre su sonriente faz. Pero el arcángel, su celestial patrono y protector, velará por los habitantes de la población, por sus tierras, por sus cosechas... y, sobre todo, por sus inefables virtudes y tradiciones, tan celosamente guardadas por muchas generaciones de palauenses...

EMILIO CASADEMONT COMAS

Redactor del "Diario de África"

Tetuán (Marruecos)

Septiembre 1961

diumenge, 2 de desembre de 2007

La santa innocència de dos germanets

(Un conte de Nadal ben real, que té com a escenari
la ciutat natal de Salvador Dalí)


Havien fet el pessebre, havien aconseguit que el tió els cagués alguna cosa (encara que, això sí, apallissant-lo de valent a cops de bastó), havien anat a la Missa del Gall, havien cantat nadales ("villancicus", que en deien), havien menjat torrons el dia de Nadal, havien celebrat els Sants Innocents fent petites innocentades... I, després de tot això, aquells dos germanets esperaven, neguitosos, l'arribada del 31 de desembre, per tal d'anar a veure l'Home dels Nassos...

I, per fi, es presentà el "gran dia". Aquells dos germanets, de bon matí, anaren a la Rambla de Figueres, ciutat d'on eren fills i vivien, perquè algú els havia assegurat que, a primera hora, hi passaria l'Home dels Nassos, tot advertint-los, però, que si volien "guipar-lo", calia que portessin la camisa ben mullada (1). Això no obstant, l'Home dels Nassos els deixà amb un bon pam de nas. Potser, pensaren, perquè no duien prou xopa la camisa...

-Escolti, senyora -li demanaren a una dona que venia de comprar el pa-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Sí; ara mateix acaba de tombar per aquella cantonada...

I aquells dos germanets, cames ajudeu-me!, correren vers el lloc que els indicava la dona (que, per cert, es mostrava molt riallera), des del qual s'accedeix al Teatre-Museu Dalí. Però arribaren a l'internacionalment famós i visitadíssim "cau" de l'artista empordanès, que trobaren tancat i barrat, i tampoc no veieren l'Home dels Nassos...

-Escolti, senyor -li preguntaren, sempre fent gala d'una fina educació, a un home amb el qual es toparen en un racó de la plaça Gala-Salvador Dalí-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Ja ho crec que sí...! No fa ni un parell de segons. Precisament, sortia d'aquest museu, el "Dalí", després d'haver portat, com cada any, un ciri a la tomba del pintor, que és enterrat sota la seva cúpula. I se n'ha anat, baixant per aquestes escales que tenim darrere nostre, cap al carrer de la Jonquera. Potser, si us afanyeu, encara el trobareu esmorzant en algun bar, cruspint-se una gran cassolada de botifarres picants amb mongetes, botifarres d'aquelles que posen les orelles dretes, esmorzar que "mulla" amb conyac de garrafot, carregat de pebre molt fort, i que sol rematar amb uns quants "carajillots" de Troia, ben ensucrats amb sal norra, d'aquella que s'assegura que és la bona, que fan sonar esquellots de joia...

I aquells dos germanets, aconsellats per l'home de la plaça Gala-Salvador Dalí, que exhibia un curiosíssim somriure i que demostrava ser molt afeccionat a fer versos (versos força mal engiponats, però versos, al cap i a la fi), s'adreçaren, sense pèrdua de temps, cap al popular carrer de la Jonquera, on, abans de la seva reforma, es concentraven les "cases de barrets". Però tampoc allà no hi descobriren la presència de l'Home dels Nassos...

Voltant, voltant, anaren a parar, finalment, al carrer Ample, davant l'històric edifici del Casino Menestral Figuerenc...

-Escolti, senyor -li digueren a un jove que trobaveren-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Sí; ara fa un instant. I m'ha semblat que es dirigia vers la plaça de la Palmera. Per cert, us haig de dir que m'ha fet venir esgarrifances. Tenia tants nassos com dies té l'any...!

Però, arribats ràpidament a la plaça de la Palmera, ben a prop de l'edifici en un pis del qual havia viscut, de jove, en Dalí, pis on el genial pintor ja feia, aleshores, moltes excentricitats -que eren censurades pels veïns, al·legant que atemptaven contra la moral més tradicional-, aquells dos germanets foren víctimes d'una nova i tremenda decepció...

Les hores anaren transcorreguent. Quasi era migdia. I com que algú havia dit que, a les dotze, l'Home dels Nassos solia anar cada any a fer el "toc" a can Tarota Vermella -tasca, situada vora la plaça del Gra, popularment anomenada així pel color que lluïa el nas del seu amo, adorador fervent del déu Bacus-, aquells dos germanets cap allà adreçaren les seves passes. Però es veu que feren "salat" per molt poc, o sigui, que hi arribaren un pèl tard (així, almenys, els ho diguerenc), ja que, una vegada més, es quedaren amb la canya sense peix...



Havent dinat (això és un dir, car el neguit els privà d'empassar-se res del que hi havia als seus plats), aquells dos germanets correren cap a l'Ajuntament, car la ràdio anunciava que, a primera hora de la tarda, l'Home dels Nassos seria a la Casa de la Vila. Però, arribats allà, el porter, que reia com un beneitó (explicava que acabava d'engegar a dida un individu una mica rarot, que volia fer-li creure, parlant en català, però amb un marcat accent de Navata (2), que era l'alcalde de Figueres), els comunicà que l'Home dels Nassos havia tocat el dos feia escassament dues dècimes i mitja de segons. O, potser, dues dècimes de segons, sense la mitja. No ho recordava ben bé...

Desesperats, però sense donar-se encara per vençuts, aquells dos germanets continuaren el seu recorregut per tots els carrers i places de la capital de l'Alt Empordà, ciutat natal d'il·lustres xiflats, com ara el citat Salvador Dalí, per tal d'aconseguir veure l'Home dels Nassos, personatge que, curiosament, tothom assegurava haver vist passar feia un instant, però que ells no podien mai enxampar. I ja a hora fosca, amb les cames fent-los figa de tant anar amunt i avall, optaren per llançar la tovallola...

De qualsevol manera, una cosa tenien clara: l'Home dels Nassos segur que havia passat. Tothom ho certificava. I les persones d'edat ja un xic avançada, a més, estaven la mar de contentes, perquè el fet, segons afirmaven, tot al·ludint una creença dels seus rebesavis, significava que, com a mínim, el món encara duraria un any més...

El neguit d'aquells dos germanets per veure l'Home dels Nassos s'havia esvaït. Però, per a ells, ara en naixia un altre, de neguit, després de tenir l'absoluta certesa (tot el que els deien els grans anava a missa) que la fi del planeta Terra no era imminent...

I el nou neguit, molt més accentuat que no pas el que acabaven de viure, era per saber si els Reis Mags d'Orient, al cap de cinc dies, passarien. Que arribarien a Figueres, no en tenien cap dubte, ja que els constava que se'ls preparava una colossal rebuda, anunciada per tota la ciutat a bombo i platerets, però que passarien per totes les cases i deixarien a la seva tot aquell bé de Déu de coses que els havien demanat per carta, ja no ho veien tan clar...

I és que els pares d'aquells dos germanets, així com els de molt altres infants com ells, pares que s'endevinava d'una hora lluny que pertanyien al dissortat "gremi" de la gent necessitada, deien que corria el rumor que els tres monarques orientals, entre el maleït euro, que havia encarit bàrbarament el preu de tot, i els exageradíssims i injustificats impostos que es veien obligats a pagar, estaven bastant escurats de butxaca, igual que moltíssimes persones que vivien -o malvivien- d'uns salaris modestos o bé d'unes pensions més que modestes, raó per la qual Melcior, Gaspar i Baltasar, lamentant-ho moltíssím, potser, es veurien forçats, aquell any, a ser d'allò més "rancis"...

I el rumor, finalment i fatalment, esdevingué notícia certa. Perquè aquells dos germanets, nascuts en el si d'una família de classe treballadora i humil (però, això sí, honrada fins al moll de l'os), el matí del dia 6 de gener tenien els ulls plens de llàgrimes...

Malgrat tot, aquells dos germanets no s'acabaven de creure que els Reis d'Orient, que tenen fama de ser immensament rics i poderosos, estiguessin, aquell any, bastant escurats de butxaca...

I així, dins la seva santa innocència -però pensant d'una manera ben lògica i natural-, arribaren a la conclusió que la culpa de l'ocorregut (i l'ocorregut era que les seves grans peticions s'havien traduït en la rebuda de quatre punyetetes ridícules i insignificants, com ara un parell de "piruletes", dos globets per inflar, una capseta de llapis de color, un quadernet per pintar, un llibret de contes de l'any de la picor, etc.) la tenia el servei de Correus, que no havia lliurat la seva carta als monarques orientals a l'hora, tot recordant que, molt abans de la vigília del penúltim Nadal, enviaren un bonic "cristhma" als seus avis, residents a la veïna població de Vilafant (la casa dels quals es troba separada de la d'ells, a Figueres, per encara no cinc minuts a peu), i no "aterrà" a la seva bústia fins al cap d'un mes i mig, quan s'anaven a celebrar les esbojarrades festes de Carnestoltes...

(1) Abans, hom deia a la mainada de Girona que, si volien veure l'Home dels Nassos, calia que mullessin ben bé la camisa que duien al riu Onyar i l'exhibissin, tot seguit, al Pont de Pedra.

(2) Navata és el petit poble altempordanès on aquell alcalde figuerenc residia i pagava els impostos municipals, infinitament inferiors als de la ciutat que governava.


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Àncora", setmanari de la Costa Brava (Sant Feliu de Guíxols)

Número extra de Nadal del 2006

dimecres, 28 de novembre de 2007

"9 País", el periòdic considerat el primer diari gironí del postfranquisme (1977-79)

EMILI CASADEMONT I COMAS, que el dirigí, explica la història dels dos anys de vida d'aquell destacat i difícil fet periodístic

· "La Actualidad Española" col·locà el "9 País" entre les vint millors "publicaciones regionales" de l'Estat

· Es venia arreu dels Països Catalans i als quioscos madrilenys de la Puerta del Sol i de l'Aeroport de Barajas

· Un llibre de text escolar, publicat per l'Editorial Magisterio Español, utilitzà l'"Avui" i el "9 País" per explicar el que és un diari

· Amenaça terrorista: "Primero el Papus y ahora el 9 País"

El panorama periodístic a Figueres, en produir-se la mort del general Franco (20 de novembre del 1975), era realment desolador. Només sortia al carrer un setmanari, "Ampurdán", editat per la Jefatura Local del Movimiento des de feia tres dècades i mitja, que continuava essent el portaveu de l'Ajuntament. Poc abans, havia desaparegut "Vida Parroquial" -o "VP"-, publicació de l'Església, igualment de periodicitat setmanal, tot i que, en els seus últims temps, solament treia un número quan podia, que era cada mes o cada dos mesos. I poc abans, també, la capital de l'Alt Empordà havia contemplat la "fugida" cap a Barcelona de "Canigó", setmanari editat per Xavier Dalfó i dirigit per la seva esposa, Isabel-Clara Simó, amb l'intent de convertir-se, des d'allà, en el gran setmanari dels Països Catalans, intent que, en determinats moments de la seva vida (acabada, lamentablement, el 1983), veié coronat per l'èxit.

Cal destacar que, tant "Vida Parroquial" com "Canigó", procuraren retre culte, sempre que els fou possible, a la llengua catalana. L'"Ampurdán", per contra, fou tota una altra història, encara que, a partir del 1976 (obligat per les circumstàncies polítiques del moment), començà a canviar una mica...

I fou, precisament, a principis d'aquell any 1976, després del traspàs del dictador, que Carles López Cusí (e.p.r.), Jordi Vallmajó, Alejandro Liaño, Vicenç Burgas (e.p.r.) i jo decidírem fundar, a la capital altempordanesa, allò tan important i del qual estava òrfena la ciutat, és a dir, un periòdic totalment independent i català, amb l'aspiració d'arribar-lo a convertir, al cap d'algun temps, en diari. De moment, però (no volíem pas anar de pressa), només sortiria els dimarts i els divendres. I la seva informació no es limitaria tan sols a Figueres, sinó que abraçaria tota la geografia empordanesa, o sigui, l'Alt i el Baix Empordà. Això, naturalment, com a element bàsic, atès que també desitjàvem que el periòdic es fes ressò dels esdeveniments més transcendentals de la resta de Catalunya i del Rosselló o Catalunya Nord.

Pel que fa al seu títol, després d'haver hagut de descartar el d'"Endavant", que ja estava registrat, ens decantàrem pel de 9 PAÍS, perquè, tal com dèiem en l'article editorial del primer número, «volíem ajudar, també, a fer un nou país». I hi dèiem, així mateix, entre d'altres coses, el següent: «9 PAÍS és un periòdic català -cal no oblidar-ho mai-, malgrat que admeti en llurs pàgines alguns treballs escrits en castellà. Hom ha de tenir em compte, ultra la idea democràtica que guia aquesta publicació, que no tots els catalans, o les persones que viuen a casa nostra, saben llegir i escriure el català. La dictadura que, en els darrers quaranta anys ha imperat a Espanya, en té la culpa. Però cal confiar que, de mica en mica, s'arribarà a l'esperada i desitjada normalització».

DIFICULTATS SERIOSES
Però situem-nos, ara, en el moment d'anar a treure al carrer el periòdic. Arribada l'hora de la veritat, que en podríem dir, els fundadors de 9 PAÍS ensopegàrem amb un parell de dificultats bastant serioses. Per una banda, no hi havia a Figueres, en aquell instant, cap impremta preparada per fer una publicació periodística diària, ni tan sols trisetmanal o bisetmanal, i per l'altra, encara regia (i amb tota la seva "virulència") l'estranya, absurda i "mussoliniana" llei de premsa del règim franquista, la qual ens obligava, entre d'altres coses, a tenir una colla de periodistes inscrits al Registre Oficial de Periodistes (ROP), posteriorment cancel·lat, i amb residència fixa a la capital de l'Alt Empordà, amb les considerables despeses que això comportava.

Malgrat tot, el 27 d'abril del 1977, diada de la Mare de Déu de Montserrat, en iniciar-se aquell any les Fires i Festes de la Santa Creu i quan les primeres eleccions democràtiques trucaven a la porta, aconseguírem fer sortir el primer número de 9 PAÍS. Però, cal ressaltar-ho, amb un permís no gaire clar, ja que era verbal, del tristament famós Ministerio de Información y Turismo (permís "arrencat" personalment a Madrid per Carles López Cusí, que hi havia anat des de Barcelona utilitzant el pont aeri, mentre s'estava acabant d'enllestir, a la Ciutat Comtal, el número), amb la redacció a Figueres (instal·lada en un piset del carrer Lasauca), amb els tallers repartits entre Barcelona (fotocomposició) i Sabadell (tiratge), amb format de petita revista i amb una sola aparició setmanal, és a dir, els dimecres.

Molt poc temps més tard, però (i impulsats pel nostre gran entusiasme, que ens feia vèncer tots els entrebans que se'ns presentaven), poguérem fer sortir el 9 PAÍS dues vegades a la setmana (els dimarts i els divendres), tot convertint-lo així en bisetmanari.

"COM UN DIARI"
En un interessant i documentat estudi sobre les publicacions que sorgiren a les comarques gironines durant la predemocràcia, Joan Carreras i Péra descrigué a "Punt Diari", el 27 de març del 1980, aquell pas fet per 9 PAÍS de la manera següent: «L'editorial del director, Emili Casademont i Comas, es titulava 'Com un diari', i això dóna idea de l'ambiciós projecte. "9 País" es transformava en la primera publicació periodística d'informació general de les comarques gironines, després de "Los Sitios" (rotatiu pertanyent a la Cadena de Prensa del Movimiento i depenent de Madrid), i, per tant, en la primera pensada i escrita en català. En aquesta nova etapa, mida i paper eren totalment estil diari, així com tot l'esperit que l'informava». O sigui que bé pot afirmar-se, tal com s'ha dit més d'una vegada, que 9 PAÍS fou el primer diari d'aquestes característiques, tot i editar-se només dos cops per setmana, que, després de l'any 1939, hi hagué a les comarques de Girona, ja que "Punt Diari" encara no havia, llavors, tret el nas al carrer.

Per altra banda, convé remarcar que a les pàgines de 9 PAÍS trobaren acollida firmes de gran prestigi, com, per exemple, la d'Ernest Lluch, que seria covardament assassinat més tard per ETA, i la de l'il·lustre historiador Miquel Coll i Alentorn, que després esdevindria president del Parlament de Catalunya. I també cal recordar que 9 PAÍS fou un dels periòdics que publicaren les primeres biografies autèntiques de Josep Irla i Lluís Companys, els dos antics presidents de la Generalitat. La d'aquest últim, per cert, signada per mi i sota el títol "El meu parent Lluís Companys". A part d'això, 9 PAÍS acollí totes les informacions dels partits polítics i centrals sindicals, abans de la seva legalització, que ens arribaven.

Els esforços per tirar endavant aquell periòdic, però, foren enormes: picabaralles, com abans ja he consignat, amb el Ministerio de Información y Turismo, que s'entestava a fer-nos complir, si us plau per força, una llei descaradament atemptatòria contra la llibertat d'expressió (àdhuc s'atreví a enviar-me un ofici, ordenant-me el tancament del periòdic, que anà a raure a la paperera); picabaralles amb "El País", diari madrileny que començava a ser poderós i que es pensava que "tot el país" era seu, així com amb "El 9 Nou", de Vic, per la qüestió de la capçalera... Ah!, i una vegada. a causa d'una vaga d'impremtes a Barcelona, haguérem de confeccionar un número entre la Ciutat Comtal (d'amagatotis, com cal suposar), Terrassa, Vilafranca del Penedès i Sabadell.



LECTORS "MADRILENYS"
El problema greu, però, era, sens dubte, que continuàvem tenint la redacció a Figueres i els tallers a Barcelona i a Sabadell (a la ciutat vallesana, la rotativa del "Diari de Sabadell"). Aquesta circumstància fou realment fatal per al bisetmanari, els exemplars del qual, mitjançant la Distribuïdora dels Països Catalans (la mateixa del diari "Avui") arribaven a tot Catalunya, al Rosselló (era força habitual veure algú pels carrers de Perpinyà, amb un exemplar del periòdic independent de l'Empordà a les mans), al País Valencià... i, fins i tot, hom podia trobar el 9 PAÍS als quioscos de la Puerta del Sol i de l'Aeroport de Barajas, a Madrid, on el solien comprar molts catalans residents a la Villa del Oso y del Madroño, juntament amb l'"Avui". O sigui que 9 PAÍS també tenia lectors "madrilenys"...

A finals de l'any 1978, i per tal de mirar de remeiar la situació, instal·làrem el primer equip de fotocomposició i la redacció, tot junt, en un local un xic gran del carrer de Sant Josep. Però ja era massa tard. I així, 9 PAÍS, quan complia els dos anys de vida, hagué de "plegar veles". Les dificultats de tota mena (entre elles, l'econòmica) eren, veritablement, insalvables. El gran intent i la gran il·lusió de dotar la capital de l'Alt Empordà d'una autèntica publicació periodística diària (aleshores, de dimarts a diumenge) se n'anaren, llastimosament, en orris. La desaparició de 9 PAÍS donà pas, tot seguit, a la naixença del setmanari "Hora Nova", del qual em vaig fer càrrec de la direcció en els seus primers mesos, publicació que, actualment, continua editant-se (a càrrec de l'empresa Noves Edicions Altempordaneses, S.L., que substituí la primitiva Editora Empordanesa, S.A.), esdevinguda bisetmanari des del 28 de gener del 2005.

A la col·lecció de 9 PAÍS, que és buscadíssima per part de prestigioses hemeroteques i estudiosos de la premsa, hi ha reflectida tota la història de Catalunya de l'interessant i convuls període polític 1977-79. I també hi ha reportatges exclusius, com el realitzat amb el rei Joan Carles I i la reina Sofía (a qui anomenàrem la "reina bufona", un "piropo" genuïnament català que ella entengué a la perfecció i que ens agraí per escrit), durant la visita privada que ambdós feren, l'any 78, al Teatre-Museu Dalí, sense oblidar el gran reportatge sobre l'arribada triomfal a Barcelona del president Josep Tarradellas, amb el seu cèlebre "Ja sóc aquí!".

SATISFACCIONS
Entre les satisfaccions rebudes, cal destacar, a part de les sovintejades referències que feien els mitjans de comunicació de l'Estat a les informacions aparegudes a 9 PAÍS (El "Nueve País", que deia Radio Nacional de España), que, a les acaballes de l'any 1978, "La Actualidad Española", la prestigiosa revista madrilenya avui desapareguda, col·locà el 9 PAÍS entre les vint millors "publicaciones regionales" de l'Estat, motiu pel qual ens arribaren felicitacions a dojo, i q ue, el 1979, un llibre de text escolar, "Ponent", publicat per l'Editorial Magisterio Español, féu servir el 9 PAÍS i l'"Avui", per tal d'explicar a la mainada el que és un diari d'informació general.

Mai no podré oblidar aquell 9 PAÍS, que jo vaig tenir l'honor de dirigir al llarg de tota la seva existència, ni aquells formidables col·laboradors amb què vaig comptar, bastants dels quals enguany, malauradament, ja no formen part del món dels vius: Juli Molons, Narcís Pijoan, Maria dels Àngel Anglada, Montserrat Vayreda, Ramon Guardiola, Ferran Garrido i Pallardó, Vicenç Burgas...

AMENAÇA TERRORISTA
I tampoc mai no podré oblidar que, per "culpa" d'exercir un periodisme honest i independent, 9 PAÍS, a més de ser citat al Jutjat algunes vegades, rebé una terrible amenaça que, gràcies a Déu, no s'arribà a complir: «Primero el Papus y ahora el 9 País». Això és el que hom podia llegir pintat a la paret d'un edifici de la plaça de la Victòria, després de l'atemptat que els feixistes, enemics de la llibertat, perpetraren contra la seu de l'esmentada revista barcelonina i que, per desgràcia, ocasionà alguna víctima mortal.

Naturalment, aquesta amenaça, tot i ser gravíssima, no aconseguí fer canviar en absolut el "tarannà" del periòdic 9 PAÍS, considerat, repeteixo, malgrat que la seva aparició no anà més enllà de ser bisetmanal, el primer diari d'informació general pensat i fet en català, nascut, després d'una llarguíssima dictadura, a les comarques gironines...

diumenge, 25 de novembre de 2007

Vuenaventura era el primer cognom real de Pep Ventura

El pare de la sardana, nascut a Alcalá la Real (Jaén), se'l canvià almenys tres vegades, fins a deixar-lo ben catalanitzat

Un jove Salvador Dalí dibuixà el retrat d'en "Pep de la tenora", obra que, en l'actualitat, és pràcticament desconeguda

La data del naixement de Pep Ventura no es pogué saber del cert fins ara no fa gaire més de tres quarts de segle, és a dir, quan feia una cinquantena d'anys que el pare de la sardana moderna havia mort i poc temps després que Salvador Dalí dibuixés el seu retrat, que il·lustra aquest article. I això fou possible gràcies al polític, escriptor i periodista figuerenc Josep Puig i Pujades, autor de la millor i més completa biografia del també figuerenc Narcís Monturiol, l'inventor de la navegació submarina, que s'ha editat (biografia titulada Vida d'heroi), el qual tingué la bona pensada de demanar a l'arxiprest d'Alcalá la Real una còpia de la fe de baptisme del músic, on es llegia clarament que l'"avi" Pep havia nascut, en aquella ciutat de la província andalusa de Jaén, el dia 2 de febrer del 1817.

Allò propicià que el mateix Puig i Pujades publiqués un llarg article a les pàgines de la revista La Dansa Més Bella, feta a la capital de l'Alt Empordà, sota el títol Quan va nàixer Pep Ventura?, en què, a més de desvirtuar bona part del que contava Pere Corominas, en un llibre acabat de sortir de la impremta, sobre el compositor de la sardana Per tu ploro (es tractava, en realitat, d'una mena de novel·la), deia el següent: "Quedem, doncs, que malgrat tots els seus historiadors, en Pep no nasqué ni el 2 de gener de 1818 ni el 2 de febrer del mateix any, sinó el 2 de febrer de 1817". És més, fins i tot, segons l'esmentat polític, escriptor i periodista, es donava el cas curiós que hi havia un figuerenc, Dalmaci Presas, amic íntim de la família del músic (a casa seva, per cert, hi deixà d'existir el fill d'en "Pep de la tenora", en Benet), que tenia una foto de Pep Ventura, on es podia veure manuscrit, al seu darrere, això: "Josep M. Ventura (à) Pep - Nasqué 2 de Febrer 1818 - Morí 24 de Març 1875".

Però no s'acabà pas aquí tot, atès que, per altra banda, Josep Puig i Pujades, que fou director del mític setmanari Empordà Federal i que exhalà el darrer sospir a l'exili deu anys després d'haver finalitzat la Guerra Civil espanyola, en llegir el text complet d'aquella còpia de fe baptisme, descobrí, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia fins aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura: "Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (...) bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarde, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero de Cataluña, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (...)".

Per consegüent, el primer cognom del pare de la sardana moderna era el de Vuenaventura. I així ho ressaltava Puig i Pujades, en el seu article titulat Quan va nàixer Pep Ventura?, article que, en part, dedicava a la sorprenent descoberta que acabava de fer. Convé advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure "vuenaventura" en lloc de "buenaventura", atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten avui dia alguns vestigis. Això, per cert, és el que, ara fa quatre o cinc temporades, demostrà un jugador de futbol, nascut al sud de l'Estat espanyol, que fitxà per la UE Figueres, ja que, en el seu DNI, hi figurava el cognom Cavallero, amb be baixa, cognom que, perquè feia mals als ulls (sobretot, és clar, als ulls de les persones bones coneixedores de l'idioma cervantí), els periodistes de casa nostra corregiren ben aviat, en escriure'l, tot deixant-lo en Caballero, amb be alta. I cal consignar que, també a la primera meitat del segle XIX, el cognom castellà Buenaventura, transformat en Vuenaventura, es trobava força escampat per les terres d'Andalusia, on, curiosament, el destí volgué que vingués al món el genial músic i compositor que esdevindria, poc després, figuerenc d'adopció.

L'"avi" Pep, però, tal com indicava Josep Puig i Pujades en el mateix escrit, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà ocultar, catalanitzant-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 de juliol del 1837 amb Maria Llandrich, se'l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè, aleshores, els catalans, ben al contrari de com obraven els castellans, acostumaven molt a reemplaçar la be baixa per la be alta). Més tard, quan féu de professor de música a l'Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en "Pep de la tenora", en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de manera definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

"Sortosament, per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percutir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d'aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nostre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà 'en Pep', a seques (familiarment amb tot carinyo i amb tot respecte), l'home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana", deia Puig i Pujades, tot acabant així, amb aquestes paraules de consol, el seu article publicat a La Dansa Més Bella, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s'anomenava, en realitat, Josep Maria -o Pep- Vuenaventura (o Josep Maria -o Pep- Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de forma correcta en l'idioma de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans; principalment, com cal suposar, entre els amants de la sardana...

I no s'equivocà pas el citat polític, escriptor i periodista, les despulles del qual reposen, des de fa pocs anys, al lloc del Cementiri Municipal de la capital altempordanesa reservat als figuerencs il·lustres. Però, per fortuna, amb el pas del temps (i amb l'ajut molt eficaç de gent que procurà "tapar" allò que havia descobert Josep Puig i Pujades), aquella decepció o aquell disgust (podeu dir-ho, benvolguts lectors, de qualsevol d'aquestes dues maneres) s'anà oblidant. I així, avui dia, crec que ben poques persones saben que el primer cognom de l"avi" Pep és fals...

Emili Casademont i Comas

diumenge, 18 de novembre de 2007

Tres fabulosos nens de la ràdio


Ara fa onze anys que en Maginet Pelacanyes, que li deien, morí a la seva ciutat de Tarragona. En Maginet era l'últim d'aquells tres fabulosos nens que ha tingut la ràdio catalana, ja que els altres dos, en Míliu i en Pau Pi o Paulinet, feia ja molt de temps -el primer, sobretot- que havien finat. En realitat, però, els qui desaparegueren del món dels vius no foren pas aquells popularíssims nens, sempre tan entremaliats, graciosos i espavilats, sinó els seus pares, ja que comptaren amb tres persones encarregades de donar vida -i, per damunt de tot, veu- a cadascun d'ells. O sigui, tres destacats locutors, veritables mestres en el difícil art de la ventríloquia, com ben bé demostraren, quan actuaren dalt de l'escenari d'un teatre o d'una sala de festes, utilitzant un ninot.

Per cert que, des de fa alguns anys, el ninot que representava en Pau Pi (en ocasions, però, fou un vailet de carn i ossos, com en Martí Galindo, que intervendria més tard en el programa televisiu Crónicas marcianas de Xavier Sardà) es troba al figuerenc Museu dels Joguets, gràcies a la gentilesa dels familiars més directes de qui el feia parlar, és a dir, el meu parent llunyà Enric Casademont i Aymerich, que el regalaren a Josep Maria Joan i Rosa, el director del centre. I cal dir, d'altra banda, que, acompanyant el ninot, hi ha una pàgina del Diari de Girona, on jo, una vegada, vaig explicar fil per randa la història d'aquest personatge infantil de les ones en un llarg article, il·lustrat amb una colla de fotos, titulat «L'Enric, en Pau Pi, la Pilar i jo». El «jo» era bàsicament motivat pel fet d'haver aparegut una informació a El Periódico de Catalunya, el 27 d'abril del 1984, on s'afirmava erròniament que el creador d'en Pau Pi fou l'Emili Casademont, cosa no gaire estranya, atès que la meva signatura sovintejava molt aleshores a la premsa barcelonina i, a més, havia fet moltíssima feina radiofònica (espais informatius, guions, etc.), part de la qual a Ràdio Girona, la mateixa emissora on abans, al costat de l'exímia locutora Francina Boris, l'Enric treballava, treball que compaginava amb el d'oficial de Correus.

El primer d'aquells tres nens fou en Míliu (en Míliu Cap de Pinyol), obra del també primer locutor amb què comptà Ràdio Barcelona, o sigui, en Josep Torrens i Vilalta -en Toreski-, traspassat l'any 1937, a qui se li féu un gran enterrament a la Ciutat Comtal, el dol oficial del qual estigué presidit pel músic, escriptor i polític gironí Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya. El segon nen, en Maginet, el creà Josep Maria Tarrasa a Ràdio Tarragona i, posteriorment, es convertí en «estrella» de la ràdio barcelonina. La «naixença» d'aquest nen fou la mar de curiosa. Un dia de l'any 1934, al locutor Tarrasa, davant la campana que li féu a última hora un nen de debò al qual havia d'entrevistar per a un programa, no se li ocorregué res més que improvisar la veu d'un infant. Aquella improvisació assolí un èxit realment extraordinari i, animat pels seus superiors, Josep Maria Tarrasa decidí incloure en Maginet en una emissió infantil, que no trigà gaire a obtenir un bon èxit. I el tercer d'aquells nens fou en Pau Pi, creat a Ràdio Girona, poc després de la Guerra Civil, per l'Enric Casademont, traspassat, bastant jove, el mes d'octubre del 1975. En Pau Pi es féu cèlebre a Ràdio Barcelona, durant els anys 50, al costat de la simpàtica locutora Pilar Montero, una de les veus més maques que ha tingut la radiodifusió espanyola. Per fi, els de l'emissora degana de l'Estat trobaren un magnífic successor d'en Míliu, que àdhuc tenia el mateix to de veu que el nen d'en Toreski. Un successor d'en Míliu, però, que més tard caigué en desgràcia, motiu pel qual en Pau Pi es veié obligat a «desertar» a Radio España de Barcelona i a canviar de nom. Així, i per raó de la circumstància que Ràdio Barcelona tenia registrada la marca «Pau Pi», el nen de l'Enric passà a dir-se Paulinet.

Cal afegir que el Pau Pi que continuà a Ràdio Barcelona no gaudí d'acceptació i durà de Nadal a Sant Esteve. Es tractava d'un Pau Pi sense «xispa» i es notava massa que no era l'autèntic. O sigui, el que, amb moltíssima gràcia, parlava del seu papa, de la seva mama, de la seva germana Montserrat i d'en Pitu, el «nòvio» d'aquesta, del seu germanet en Sendo, etc. Evidentment, aquell Pau Pi no era pas el mateix que s'adreçava a l'Enric i li deia, per exemple, allò de: «En Pitu, sap, eh?», i, tot seguit, contava al meu parent algun fet sonat protagonitzat pel seu futur cunyat. O duia, per provar-lo, un «revolucionari» invent d'en Pitu al locutori de l'emissora del carrer Casp, la EAJ 1, que acabava causant algun estrall i qui rebia la «patacada» era el pobre senyor Casademont, mentre la senyoreta Pilar (que els acompanyà després a l'emissora de les Rambles, la EAJ 15) es feia un bon tip de riure...

D'aquells tres nens de la ràdio, se n'arribaren a enregistrar discos, a fer historietes de tebeo... Àdhuc a en Pau Pi li fou dedicada una bonica sardana titulada El patufet Pau Pi, que es féu molt popular. Com també es dedicaren sardanes a en Míliu (La font d'en Míliu Cap de Pinyol, entre d'altres) i a en Maginet (A la font de Maginet, La sardana de Maginet, etc.), un nen aquest, per cert, a qui s'erigí un monument, per iniciativa del seu nombrós club de «fans», a la Imperial Tarraco.

Aquells tres nens -convé ressaltar-ho- portaren a terme grans campanyes benèfiques. Sempre estaven disposats a ajudar els pobres necessitats, particularment la mainada que es trobava ingressada en centres hospitalaris. Les campanyes benèfiques d'en Míliu, precisament, li valgueren a Toreski una medalla del Govern de la República. I cal destacar, per altra banda, que en Pau Pi eran tan «atrevit» que, en la tristíssima època dels anys 50, no parava mai de xerrar per ràdio en català, cosa que li arribà a crear algun problema i que, pel que sembla, contribuí a provocar que caigués en desgràcia. Sigui com sigui, el cas és que a l'Enric no se li concedí mai cap medalla o premi. Això era el que, en una de les visites que ja a finals de la seva vida li vaig fer a l'Hospital de Figueres -ciutat de residència dels seus familiars més propers-, em comentava adolorit, alhora que afegia que un centre hospitalari barceloní, al qual tantíssim havia ajudat amb les seves campanyes benèfiques, es negava a acollir-lo...

Avui, amb motiu del 70è aniversari del decès d'en Toreski, m'ha semblat oportú recordar aquells tres fabulosos nens de la ràdio. Sobretot, en Pau Pi o Paulinet, a qui donà veu un gironí, l'Enric Casademont i Aymerich, que, al cap de 32 anys del seu òbit, encara no fa gaire -fet sorprenent!- un oient de determinat programa de Catalunya Ràdio preguntava què se n'havia fet...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (18-11-07)

diumenge, 11 de novembre de 2007

Sant Martí, Tossa de Mar i les esquellotades

Sant Martí, bisbe de Tours, és un sant que gaudeix d'una enorme popularitat a casa nostra, com també a França, a Hongria, a molts països d'Amèrica, etcètera-, i que havia estat el patró de la cavalleria catalana abans que sant Jordi. I la diada de Sant Martí, que s'escau avui, diumenge 11 de novembre, és plena de refranys (la majoria, cal reconèixer-ho, d'allò més encertats), alguns dels quals es refereixen a l'anomenat «estiuet de Sant Martí», com aquest que ens diu que «com més fort és l'estiuet,/ guarda't més del fred».

S'explica de dues maneres l'origen d'aquest famós estiuet. Una d'elles té com a protagonista principal la capa del sant. I és ben coneguda. Però començaré per l'altra. Segons diuen, sant Martí, quan era soldat de cavall, vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada, i s'allotjà en una casa de pagès dels afores de Barcelona. L'amo d'aquella casa li exposà que, a causa de les fredorades primerenques que mataven els esplets, es perdien les collites, cosa que motivava que el món patís fam i misèria. El sant l'escoltà i li digué que faria tots els possibles perquè, pels volts de l'11 de novembre, la temperatura s'endolcís una mica. I aquest temps de bonança que, després dels primers freds sempre sol fer, és el que, com cal suposar, nosaltres en diem l'«estiuet de Sant Martí». I cal afegir que hi ha quelcom que reforça aquesta història. O sigui, l'existència de l'església parroquial de Sant Martí de Provençals, laqual s'assegura que s'aixecà allà on hi hagué la casa d'aquell pagès, església que donà nom, per altra banda, al municipi de Sant Martí de Provençals, des de fa anys annexionat a la Ciutat Comtal.

Fent un parèntesi, cal dir que el figuerenc Narcís Monturiol, l'inventor del submarí, rebé sepultura al cementiri de Sant Martí de Provençals, fins que les seves despulles foren traslladades a la capital de l'Alt Empordà, per tal que poguessin reposar posteriorment al panteó d'homes il·lustres d'aquesta ciutat, fet -el del trasllat- que tingué lloc el mes de març de l'any 1972, quan encara Ramon Guardiola, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí, n'era l'alcalde. Les cendres de Monturiol, dipositades en un nínxol que era propietat de la seva família, no costaren gaire de localitzar, atès que es trobaven dins una urna de zenc, en què, damunt les restes de la fusta que la recobria, hi havia les inicials N.M.E., corresponents a Narcís Monturiol Estarriol.

L'altra manera com s'explica l'origen de l'«estiuet de Sant Martí» fa referència al fet que, en un dia de fred rigorós, el sant passava a cavall per un bosc espès, situat també al terme de Sant Martí de Provençals, i hi trobà un pobret que estava mig gelat i a punt de finar. Aleshores, sant Martí, compadit de la situació d'aquell home, amb la seva espassa partí pel mig la capa que duia i li'n donà la meitat, perquè pogués abrigar-se. Segons diuen, però, el pobret que es moria de fred era el diable, que volia que el sant, en mancar-li mitja capa, agafés una fenomenal pulmonia doble i se n'anés a l'altre barri. Però Déu Nostre Senyor, que vetllava per ell, féu que la temperatura s'endolcís, fins al punt que ja no calia portar capa o abric.

Aquestes són les dues històries que hom conta sobre l'origen de l'«estiuet de Sant Martí». La de la capa, ja ho he dit abans, és ben coneguda. La que s'ha fet més popular. Però, al meu entendre, no té la força de l'altra. És a dir, la d'aquell pagès dels afores de Barcelona, la casa del qual es convertí, segons sembla, en l'església parroquial, coneguda popularment per Sant Martí Vell, de l'actual districte barceloní de Sant Martí de Provençals, districte que, aquests dies, fa la seva festa major, igual que també la fan nombrosos pobles d'arreu de les terres catalanes, incloses les del Rosselló o Catalunya Nord, on la ciutat de Perpinyà celebra les seves tradicionals Fires, que prenen el relleu a les de Sant Narcís de Girona, territori que -no ho oblidem- alberga l'històric monestir pirinenc de Sant Martí del Canigó.

La diada de Sant Martí és plena de creences. Així, per exemple, hom creu que, si avui plou i fa sol i després surten el sol i l'arc de Sant Martí, l'any vinent serà de gran prosperitat, de bones collites i de felicitat de caràcter col·lectiu. I els pastors del Pirineu gironí, per la seva banda, sempre han cregut que avui apareix l'estel del fred, estel que es veu arran de ratlla de llevant tan bon punt l'astre rei es pon, i que, segons la intensitat de la seva coloració, saben el fred que farà durant la hivernada. O, almenys, això és el que creuen saber. I hi ha un refrany que diu: «Per Sant Martí,/ la fadrina besa el fadrí,/ i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina». Això vol indicar que les fadrines empordaneses -perquè aquest refrany és molt de l'Empordà- avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben. De la mateixa manera que, per santa Caterina -que és d'aquí a ben pocs dies, el 25 d'aquest mateix mes-, els fadrins gaudiran d'un privilegi semblant. Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s'ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l'Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment, i en qualsevol època de l'any (no sols el dia de Sant Martí), l'antic i maliciós costum de l'11 de novembre. Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al «pompis» de les dones que eren del seu gust...

I com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut sant Martí per patró dels cornuts. Així, i pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d'esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La «gresca» no cessà fins que l'exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n'anessin amb la «música» a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d'una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el «salt», i que després la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s'escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així...


Emili Casademont i Comas

dimarts, 6 de novembre de 2007

Canto al otoño

Por Emilio Casademont Comas
Corresponsal de la agencia Europa Press



TÚ ERES, OTOÑO, el preludio de la siempre larga (quizás, por eso, se nos hace tan antipática) estación invernal. Que, a decir verdad, como todas las estaciones del año, sólo dura tres meses. Aunque nos parezca, cuando de lleno nos metemos en ella, que goza del don de la eternidad. Tú eres, otoño, en algunos aspectos, simpático y agradable; en otros, en cambio, todo lo contrario. O sea, antipático, al igual que el invierno. Y triste. Muy triste. En tu reinado, mucha vegetación que brotó llena de alegría en primavera, enferma y se torna pálida. Agoniza y fenece. Pero no para siempre. Porque luego resucitará. Volverá a la vida. Con nuevos bríos. Más hermosa, si cabe, que nunca. Como volveremos a la vida, a esa vida del Más Allá, los humanos en el día de la Resurrección de la Carne. Cuando las tropetas celestiales nos despierten de un prolongado y profundo sueño, anunciándonos el Juicio Final...

TÚ ERES, OTOÑO, como una lenta y dulce agonía. Poco a poco, haces que el verde salvaje y maravilloso de numerosos árboles y plantas vaya adquiriendo unas bellas aunque efímeras tonalidades rojizas y amarillas. Paulatinamente, todo esto, que luego desaparece con el secaje y la caída de las hojas, lo tornas de color de oro. Tal vez, como queriendo indicar a los hombres que el vil metal, por el que tanto muchos suspiran y se matan, es algo que, antes de entonar el adiós a la vida, hay que dejar en la Tierra. Mas, ¡ cuan fascinante es tu paisaje ! ¡Qué de sublimidad atesora! Nuestros más inspirados poetas, Àngel Guimerà, Mossèn Cinto Verdaguer, cuyo centenario literario celebramos este año, Joan Maragall, Joan Maria Guasch, Josep Carner, Tomàs Garcés, etc., te lo han cantado en sus rimas una y mil veces. Tú, otoño, inyectas en los campos y en los bosques un romanticismo singular, único.

UNA VEZ, recuerdo que conseguiste emocionarme de veras. Te viví, con toda intensidad, en los Valles andorranos. Y me resultaste magnífico, encantador. Andorra había perdido ya aquellos aires tan cosmopolitas, que respira durante los ajetreados meses estivales. Todo, en la antigua Andor de Carlomagno, estaba impregnado de calma. De tranquilidad. De sosiego. Andorra no era ya la Andorra transformada por el turismo. Sino la Andorra tradicional, típica y catalana. Tal y como me gustaría a mí que fuera siempre. Sus elevadas montañas, bastante doradas, tenían un atractivo poderoso. El Santuario de Nostra Senyora de Meritxell, donde se guarda y venera la imagen de la Virgen más antigua de los Pirineos, excelsa patrona del Principado, constituía una cita para muchos andorranos que, en romería, habían allí acudido, aquel domingo por la mañana, a fin de adorar a la Mare de Déu. No se oían raras conversaciones. Es decir, conversaciones en lengua extraña. Ni se veían ojos incrédulos de curiosos. Sólo percibíase el leve murmullo de un Ave Mare, rezado con fervor y en la lengua oficial del país, el catalán, por los fieles andorranos. Todo ello, claro, en un acogedor ambiente presidido por tí.

Y MUCHO MÁS ALLÁ, tras dejar atrás Andorra la Vella, capital del minúsculo y preciocísimo país pirenaico, la vieja torre y el campanario de la iglesia de Santa Coloma, joya románica e histórica de primera magnitud, alzábase majestuosa, a escasa distancia del rio Valira, cuyas frescas aguas recibían amorosamente las secas hojas caídas de los árboles. Estas hojas secas que, reunidas y arrastradas por el cristalino líquido elemento, daban la sensación de bailar una sardana maravillosa al compás de aquella melodía fantástica que, constantemente, el Valira entonaba en su vertiginoso descenso hacia el Segre. Por eso, a mi memoria vinieron aquellas bellísimas estrofas poéticas de Àngel Guimerà, estrofas que, si bien no encajaban perfectamente con el espectáculo que mis órganos visuales presenciaban, sí tenían cierta afinidad con él:


"Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el boix la tramuntana,
sembla la cobla al lluny sonant..."


TÚ CONSTITUYES, OTOÑO, una época de grandes fiestas populares y tradicionales. Todas ellas en honor de vírgenes, santas y santos, como la Mare de Déu de la Mercè, la que un día descendió del cielo y conversó en catalán con san Raymond de Penyafort y san Pere Nolasc; san Miquel, patrón del antiguo pueblo de Palau Sacosta; la Mare de Déu del Pilar; santa Llúcia, hija, según la tradición popular, de la Bisbal d'Empordà; la Immaculada Concepció; nuestro san Narcís, patrón de Girona y, en honor del cual, ahora celebraremos las Ferias y Fiestas, etcétera. Sin olvidar que nos ofreces el Dia de Todos los Santos, la llamada "diada dels panellets i les castanyes", cosa que, en sus versos, evoca el laureado mosén Camil Geis:


"Es van apropant les Fires,
seculars, de Sant Narcís;
Ai, Amor, tu que sospires,
ja t'hi faràs trobadís.

.........................................

Per les places de Girona
-músiques i cavallets!-
duràs, per dardell i dona,
castanyes i panellets".


PERO TÚ, OTOÑO, cuentas con el día más triste y melancólico del año, descontando, naturalmente, los de Semana Santa. El 2 de noviembre, y dentro de nuestras Ferias tradicionales, es la conmemoración de los Fieles Difuntos, el Dia dels Morts. Jornada de duelo. Jornada de recuerdo para los que un día abandonaron este Valle de Lágrimas y se fueron a la tumba, dispuestos a aguardar la Resurrección Eterna, la Nueva Primavera. Buena parte de la vegetación -árboles y plantas, repito- también contigo se nos va a la tumba, hasta que las trompetas primaverales anuncien su resurrección...

MAS, ANTES de que ello suceda, muchísimo tendrá que llover. Que este fenómeno es clásico de tu época. Y los centenarios plátanos de nuestro sin par parque de la Devesa, con sus hojas de color de miel, recibirán esta bendición del cielo. Y será, entonces, cuando harás que me sienta poeta. Y será, entonces, cuando, al contemplar tan maravilloso espectáculo, en mi mente se forjarán unos versos. Y le cantaré a la fina y romántica lluvia (no a la perversa y cruel que, a veces, se nos manda en castigo a nuestros pecados); le cantaré a las hojas agonizantes de los larguiruchos árboles; le cantaré a esas nubes que lloran la muerte de parte de la vegetación... y a tí, otoño. A todos os cantaré estos sencillos y humildes versos:


"Ploren els núvols del cel,
i ses llàgrimes, en caure,
besen unes fulles d'arbre
d'un dolç color de mel..."



(Publicado en el libro-programa de las Ferias y
Fiestas de San Narciso de Gerona, editado por
Publicidad y Artes Gráfiques Rabell de la mis-
ma ciudad. Octubre del año 1965)

(Publicat al llibre-programa de les Fires i Festes
de Sant Narcís de Girona, editat per Publicitat i
Arts Gràfiques Rabell de la mateixa ciutat. Oc-
tubre de l'any 1965)

diumenge, 4 de novembre de 2007

El corall «color de sang» de les Medes

Abans, vers aquest temps -a finals d'octubre i a començament de novembre-, els homes del mar de la Costa Brava que es dedicaven a la pesca de corall, especialment els de Begur, anaven a corallar cap a migjorn. O sigui, a les costes del sud de la península Ibèrica i a les del nord d'Àfrica, tant les mediterrànies com les atlàntiques, des de la Tunísia fins al cap Verd. Extractat, això és el que diu Joan Amades al Costumari català (l'Ajuntament de Girona, per cert, acaba de tenir el gran encert de donar el nom d'aquest il·lustre folklorista a un carrer de la ciutat) i, en llegir-ho, he evocat una fabulosa pesca de corall al litoral gironí, en la qual jo, ara fa una cinquantena d'anys, vaig participar. Un litoral gironí que Josep Pla desitjava que, en lloc de Costa Brava, se'n digués Costa del Corall, ja que hi creix, en una part del seu fons, aquest animal mineral tan apreciat des de l'antiguitat, puix que s'ha descobert, en diferents excavacions arqueològiques, que els egipcis, per exemple, ja l'usaven, convertit en riques joies, per donar un toc d'elegància i distinció als seus difunts.

I he evocat aquella pesca de corall, sobretot, en contar l'Amades que els esmentats corallers de la Costa Brava anaven, així mateix, «a corallar a la Cova Rosada, catau submarí que s'obre sota les illes Medes». Perquè fou en aquest lloc, precisament, on aquella vegada vaig fer de pescador de corall. En vaig fer -cal aclarir-ho ràpidament- d'una manera especial, puix que, en realitat, le meva missió consistia a viure una experiència i prendre'n notes, per tal de poder escriure després un reportatge periodístic sobre el corall, el qual tingué un bon èxit, atès que, distribuït per una agència de premsa, es publicà a diversos periòdics d'arreu de l'Estat espanyol, com Las Provincias (València), Pueblo (Madrid), El Correo de Andalucía (Sevilla), Baleares (Palma de Mallorca) i un llarg etcètera de diaris que, en la seva majoria, avui ja no existeixen.

M'havien informat que a l'Estartit, davant les illes Medes, hi feien estada uns submarinistes barcelonins, que es guanyaven la vida amb la pesca de corall. I com que el tema m'interessava, un bon dia d'estiu m'hi vaig presentar, de bon matí, i els corallers em convidaren a acompanyar-los, invitació que vaig acceptar complagut. Immediatament després, el motor d'una gran barca, ancorada a la platja, es posà en marxa i tots plegats ens adreçàrem cap a les Medes. Un cop allà, situats a poca distància de la Gran Meda, els pescadors es disposaren a baixar a les profunditats marines, una vegada tingueren col·locats els aparells d'oxigen, mentre em demanaren que no em mogués de la barcassa, on quedava un veterà i experimentat pescador que vetllava per ells. Els corallers desaparegueren, engolits per les aigües, tot de pressa. Però, al cap d'una estona, inesperadament s'aixecà un petit temporal i em vaig marejar com un gripau, fet que motivà que pregués al citat veterà i experimentat pescador que em portés fins a una de les roques de les Medes, favor que ell es negà en rodó a fer-me, tot al·legant que no podia abandonar aquells que es trobaven a la Cova Rosada, ja que el treball que hi realitzaven era força arriscat. Em recomanà calma i tranquil·litat, alhora que m'assegurà que res no havia de témer. No cal dir que vaig seguir, si us plau per força, el seu consell. I així, vaig veure que, de tant en tant, els «homes-granota» apareixien a la superfície de l'aigua carregats de sacs de corall, que buidaven a l'interior de l'embarcació, tot tornant, a continuació, a capbussar-se, amb el resultat final de sentir-me materialment «ofegat» per unes enormes i bellíssimes branques de corall, que lluïen un color vermell intens i que, plenes de vida, es movien sense parar...

La pesca no durà gaire estona, atès que els corallers no podien abusar de les submergides. I, un cop acabada, pujaren a la barcassa, es despullaren de tots aquells aparells d'immersió que duien i, carregats de corall, emprenguérem tots plegats el camí de retorn a la platja de l'Estartit, després d'haver desaparegut el meu mareig, cosa que succeí tan bon punt el motor de l'embarcació es posà de nou en marxa. Una vegada arribats a terra, els pescadors m'explicaren alguns detalls curiosos i interessants relacionats amb el seu ofici, així com amb aquell corall que tant em cridava l'atenció. «Es tracta d'una espècie anomenada «color de sang». No se'n cria enlloc més que a les profunditats de les illes Medes i a les de les costes del Japó, i és molt estimat», m'informaren. La feina dels corallers, a l'Estartit, era delicada i lenta, ja que havien de netejar i seleccionar el corall, per tal de tramete'l més tard a les fàbriques coralleres italianes ubicades vora el Vesubi, on es pagava bé. I també m'explicaren que, aleshores, la Costa Brava es trobava devidida en quatre zones coralíferes, a cadascuna de les quals sols es permetia pescar quatre anys, ja que el corall és un animal mineral que creix molt a poc a poc. En aquell moment, no es parlava tant de «pescadors furtius» de corall com ara. O sigui, d'aquests «pescadors pirates» de corall que tant de mal fan als boscos coralífers i que són perseguits per les autoritats, car hi ha unes lleis, dictades indistintament pel Govern de la Generalitat de Catalunya i pel Govern de Madrid, que s'han de respectar.

El meu reportatge, com deia, tingué un bon èxit. I vaig escriure'l, en tornar a Girona, amb una extraordinària brancassa d'aquell preciós corall de «color de sang», ple de vida, davant meu. Després, amb el temps, s'assecà i les seves branquetes, de mica en mica, es trencaren. Però n'ha quedat un bon tronc, que adorna la meva taula de treball. I així, quan escric aquest article, la seva presència em fa reviure tota la meravella d'aquella pesca de corall, amb l'inestimable ajut d'un bellíssim quadre penjat a la paret, on hi ha plasmades l'Estartit i les illes Medes, pintura que em féu i em dedicà gentilment l'amic Lluís Roura, sense saber res de tota aquella història ni del fet que sempre he estat un enamorat d'aquest racó de la Costa Brava, on diuen que hi hagué un temple en honor a la deessa Astarté (d'aquí vindria el nom d'Estartit) i on féu estada, segons una llegenda mitològica, Medea (d'aquí podria també venir el nom de les Medes).

Ah!, i àdhuc em sembla sentir encara tota l'agradabilíssima flaire del mar que desprenia aquella formosa branca de corall, després de ser arrencada, ara fa una cinquantena d'anys, per uns corallers, pertanyents al C.R.I.S. (Centre de Recuperació i d'Investigació Submarina), de les profunditats de la Cova Rosada, branca -una de les moltes- que ells dipositaren a la barcassa del meu inoblidable -inoblidable i, alhora, fantàstic- mareig patit a l'arxipèlag de les Medes...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (4-11-07)

dimecres, 31 d’octubre de 2007

«Gerona Deportiva» es va avançar

Ara fa 40 anys, va començar a publicar, en ple franquisme, textos escrits en català

Va ser el primer periòdic d'esports a fer-ho, després del final de la Guerra Civil

Reproducció de l'article signat per Emili Casademont i Comas, aparegut l'any 1998 al llibre-programa de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres, sota el títol «Girona Deportiva i l'esport figuerenc», llibre-programa editat per la publicació local Marcador:


DOS JOVES DOCTORS en Història Contemporània, Xavier Pujadas i Carles Santacana, han escrit la història de la premsa esportiva a Catalunya (1882-1992) que, sota el títol L'esport és notícia, ha estat editada conjuntament pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona dins la col·lecció "Vaixells de Paper".

No hi ha dubte que aquesta obra és important, ja que ve a omplir un buit existent en el camp de la premsa esportiva catalana. Mai fins ara no se n'havia fet un estudi-històric exhaustiu, tot i l'abundància de capçaleres que aquesta classe de publicacions ha tingut a casa nostra, algunes de les quals han arribat a gaudir de llarga vida i, en determinades èpoques, de molta difusió i popularitat. Aquest és el cas, per exemple, del setmanari Gerona Deportiva (posteriorment, ja en temps de la democràcia, Girona Deportiva), nascut el 1953 i mort una trentena d'anys més tard (per raó d'haver deixat de fer festa els diaris el diumenge i sortir l'endemà), que cada dilluns oferia una detallada informació literària i gràfica de l'activitat desenvolupada el dia abans a les nostres comarques. Per això, Gerona Deportiva no ha pogut ser obviada pels autors de L'esport és notícia. És més, en donen una àmplia referència a les pàgines del seu llibre, on reprodueixen una de les portades de la publicació (la corresponent al dia 24 de setembre del 1962) i hi inclouen la fitxa de Gerona Deportiva, tot i que aquesta és força incompleta, a part de detectar-s'hi molts errors, com el de consignar que el director era Carles Sureda (en un altre lloc del volum, hi apareix Joan Sureda i Prat), quan, en realitat, era Jaume Sureda i Prat, que després, fins al seu traspàs, passaria a ocupar el mateix càrrec al Diari de Girona. De qualsevol manera, el fet realment important és que a Gerona Deportiva se li assigna un lloc d'honor en aquesta història de la premsa esportiva a Catalunya, cosa de la qual cap més publicació comarcal especialitzada en esports no pot presumir, lloc d'honor també motivat perquè "en ple franquisme -diu-, va incloure el primer article en català de la premsa esportiva".

En efecte, tal com ressalta L'esport és notícia (anteriorment, l'any 1975, ja ho havia fet un gran estudiós i historiador de la premsa, el figuerenc Jaume Guillamet, en la seva obra La nova premsa catalana), Gerona Deportiva fou el primer periòdic d'esports que, després de la Guerra Civil, publicà (el 1967) textos en català. I ho féu, precisament, amb una sèrie d'entrevistes realitzades per mi, sota el títol genèric d'"El personatge de la setmana". El miracle l'obrà en Sureda, que molt hàbilment sabé "arrencar" un permís verbal del delegat provincial del Ministerio de Información y Turismo, González Sobral, en dir-li que es tractava de fer una secció intranscendent, de caire més aviat humorístic, sobre l'esport gironí. Més endavant, es publicaren altres seccions en la nostra llengua a Gerona Deportiva, també fetes per mi, com la titulada "Emili Casademont i Comas i la seva carta mig tancada", totes les quals obtingueren una excel·lent acollida per part del públic lector. A més, i com a fet curiós, cal remarcar que en una d'elles es digué, per primera vegada, on es construiria el nou camp de futbol del Girona, club que havia d'abandonar Vista Alegre, cosa que, aleshores, semblava que era un "secret d'estat"...

Hi ha molts errors i omissions a L'esport és notícia, pel que fa a Gerona Deportiva (tant és així que dóna la sensació que els únics que la fèiem érem només en Sureda i jo), errors i omissions en certa manera comprensibles, atès que els seus autors tan sols han pogut consultar l'Arxiu Històric de la Ciutat de Girona i aquest, igual que la Biblioteca Carles Fages de Climent, de Figueres, no té la col·lecció completa del setmanari. Això no obstant, cal celebrar d'allò més que la tasca -abnegada, sacrificada, entusiasta- que duguérem a terme els homes de Gerona Deportiva (els Pepe Martínez Rubio, Miquel Gil Bonancia, Ernest Mascort, Josep Bosch i Grau, Jordi Bosch, Narcís Planas, Jordi Xargayó, etc.) hagi estat reflectida de forma destacadíssima en aquesta història de la premsa esportiva a Catalunya, on majoritàriament es fa esment de les publicacions barcelonines.

D'una manera o altra, com a redactor o bé com a col·laborador, jo vaig estar quasi sempre vinculat a Gerona Deportiva. La redacció del setmanari, on tantíssimes hores vaig passar treballant, es trobava al carrer de la Cort Reial número 18 i, al llarg del temps, el periòdic s'imprimí a diversos tallers de la ciutat i de Salt. I cal remarcar que, gràcies a les linotípies de Paco Fontané (en un temps en què encara no havien aparegut els ordinadors i es componia generalment a mà), fou possible que Gerona Deportiva es pogués posar a la venda a primeríssima hora del matí (del dilluns, és clar), amb les notícies -algunes d'elles ben fesques- de les principals localitats de les nostres comarques. En aquest aspecte informatiu, la ciutat de Figueres constituí un cas excepcional, ja que, en determinades èpoques (i sota el títol de "Noticiario figuerense"), àdhuc el setmanari li arribà a dedicar una pàgina sencera, sense comptar les àmplies ressenyes dels partits de futbol de la UE Figueres, equip que, quan militava a Tercera Divisió, s'enfrontava amb el seu gran rival, el Girona. Val a dir que la història de l'esport figuerenc d'una bona colla d'anys es troba extensament reflectida a la col·lecció del setmanari Gerona Deportiva, una de les "estrelles" del qual, per cert, fou, als anys 70, l'aleshores president "unionista" Antoni Pagès, actual directiu del Barça, tot i jugar el conjunt blanc i blau a Regional Preferent. Sempre era molt interessant el que deia i feia l'amic Antoni, que intentà també fer-se càrrec del club gironí, quan el futur d'aquest començava a endevinar-se molt negre, per tal de mirar de salvar-lo...

I no voldria acabar sense recordar alguns dels corresponsals que, al llarg del temps, tingué Gerona Deportiva a la capital de l'Alt Empordà: Xavier Dalfó (director de la revista Canigó), Josep Maria Bernils i Mach (actual cronista oficial de Figueres), Josep Fajol (més tard, alcalde figuerenc), Josep Maria Bertran, Serafín López "Finín" (exjugador de la Unió), Joaquim Ballestero, Josep Maria Gumbau, etc. A ells es deu, també, que Gerona Deportiva o Girona Deportiva, publicació impresa a dos colors -el negre i el vermell-, hagi passat a formar part de la fabulosa història de la premsa esportiva catalana...


Emili CASADEMONT I COMAS